II
O
sigui que he viscut sol, sense ningú amb qui de veritat
poder parlar, fins que vaig tenir una varia al desert del Sahara,
fa sis anys. S'havia trencat alguna cosa del motor. I com que no
anava amb cap mecànic ni amb cap passatger, em vaig
preparar per mirar de fer, tot sol, una reparació
difícil. Per mi era una qüestió de vida o mort.
Amb prou feines tenia aigua per beure per a vuit dies.
La
primera nit, doncs, em vaig adormir a la sorra a mil milles de cap
terra habitada. Estava molt més aïllat que un
nàufrag en un rai al mig de l'oceà. O sigui que
imagineu-vos la sorpresa que vaig tenir, a trenc d'alba, quan una
veueta molt especial em va despertar. Deia:
-
Si us plau... dibuixa'm un be!
-
¿Eh!?
-
°Dibuixa'm un be...
D'un
bot em vaig posar dret com si m'hagués caigut un llamp.
Vaig fregar-me bé els ulls. Vaig mirar bé. I vaig
veure un jovenet realment extraordinari que m'observava amb aire
greu. Aquest és el millor retrat que, més endavant,
vaig arribar a fer-ne. Però el dibuix, és clar,
té molta menys gràcia que el model. No és
culpa meva. Les persones grans em van desanimar de la carrera de
pintor quan tenia sis anys, i no havia après a dibuixar
res, a part de les boes tancades i les boes obertes.
Així
doncs, em vaig mirar l'aparició amb els ulls esbatanats de
sorpresa. No heu d'oblidar que estava a mil milles de cap
regió habitada. I aquell jovenet no semblava ni perdut, ni
mort de cansament, ni mort de gana, ni mort de set, ni mort de
por. No tenia res que fes pensar en un nen perdut al mig del
desert, a mil milles de cap regió habitada. Quan finalment
vaig poder parlar, li vaig dir::
-
Però... ¿ què hi fas aquí ?
I
va repetir, amb molta calma, com si fos una cosa molt
seriosa::
-
Si us plau... dibuixa'm un be...
Quan
el misteri és massa impressionant, no t'atreveixes a
desobeir. Per molt absurd que em semblés, a mil milles de
qualsevol lloc habitat i en perill de mort, em vaig treure de la
butxaca un full de paper i una ploma. Però aleshores vaig
recordar que més que res havia estudiat geografia,
història, càlcul i gramàtica, i vaig dir al
jovenet (amb un mica de mal humor) que no sabia dibuixar. Em va
respondre :
-
És igual. dibuixa'm un be dibuixa'm un be.
Com
que no havia dibuixat mai cap be, vaig tornar a fer, per a ell, un
dels dos únics dibuixos que sabia fer. El dela boa tancada.
I em vaig quedar de pedra en sentir que el jovenet responia:
-
°No! No ! No vull cap elefant dins d'una boa tancada. Una boa
és molt perillosa, i un elefant ocupa molt de lloc. A casa
meva és molt petit. Necessito un be. Dibuixa'm un be.
Aleshores el vaig dibuixar.
.
Se'l va mirar amb atenció, i va fer:
-°No!
Aquest està molt malalt. Fes-ne un altre.
Vaig
dibuixar:
El
meu amic va somriure amablement, amb indulgència:.
-
Ja ho veus... no és cap be, és un marrà.
Té banyes...
O
sigui que vaig tornar a fer el dibuix: Però fou rebutjat,
igual que els anteriors:.
-
Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de
temps.
Aleshores,
perdent la paciència, neguitós com estava per
començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb
quatre gargots. I vaig engegar :
-Això
és la caixa. El be que vols és a dins.
Però
vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit
jutge s'il·luminava:
-És
exactament així que volia! ¿ Et sembla que necessita
molta herba aquest be ?
-¿
Per què ?
-Perquè
a casa meva és molt petit...
-
Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit.
Va
vinclar el cap sobre el dibuix:
-
°No tant petit... Mira! S'ha adormit...
I
va ser així que vaig coneixer el petit príncep.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|